Sóc Ramon Camats, vaig néixer a Oliola, un poblet de setanta habitants de la Noguera, fa quaranta-set anys. Visc en parella i tenim una filla estudiant de 19 anys. La meva dona treballa de mestra en un centre d’educació especial. Jo mateix m’he guanyat la vida impartint classes de filosofia i altres matèries a l’educació secundària i a la universitat durant vint-i-quatre anys i actualment compagino la meva tasca de regidor d’ICV-EUiA a l’oposició, a la ciutat de Lleida, amb la meva feina com a professor associat a la Universitat de Lleida.

He escrit diversos llibres d’assaig i sóc articulista setmanal del diari SEGRE. Tres dels meus llibres tracten directament o indirecta temes polítics. Les emocions del poder, sobre el tema de l’obediència; El llegat d’Antígona, sobre la desobediència civil i El clergue i el bufó, sobre l’articulisme d’opinió. 

Vaig entrar en política de la mà de Francesc Pané, que ha estat regidor d’ICV a l’ajuntament de Lleida durant molts anys, i també diputat al Parlament de Catalunya. Amb ell, i també amb la Mercè Rivadulla, he après les primeres lletres del servei públic que representa la política municipal. Durant la legislatura 2003-2007 vaig tenir la responsabilitat de la Regidoria d’Educació, on vaig treballar per tal d’ampliar el servei d’Escola Bressol a la ciutat de Lleida, unificar l’oferta educativa de l’ajuntament i crear la Universitat Popular de Lleida. Quant a aquest darrer punt estic especialment satisfet de l’acord subscrit amb la UdL per tal de crear un títol propi, no professionalitzador, que amb el nom de «Graduat Sènior en Ciències, Cultura i Tecnologia», amplia quantitativament i qualitativa l’oferta d’estudis superiors a la ciutat i ens fa ser únics a Catalunya.

Pel que fa als afers públics fa temps em vaig adonar que gairebé tot està inventat i que, tanmateix, cal reinventar de nou, arreu: a la feina, a l’administració, a les associacions, etc., la tasca noble de treballar per a les altres persones; perquè tothom vol el plat a taula i serveis en condicions però pocs estan disposats a fer alguna cosa, ni que sigui col·laborativament, perquè tot rutlli bé a benefici de tots. Quant al treball, que és alhora vocació, ho he dit ja més amunt i es desprèn de l’anterior: sóc un professor de filosofia posat a polític de resultes d’una convicció ja antiga, que la política la fem tots cada dia i que la millor forma de passar de l’intranscendent comentari de cafè a l’acció que construeix un món millor per a tots passa pel compromís personal.